dimarts, 15 de juny de 2010

L'autor novell escriu...

Comences i sense adonar-te’n aquella escena que se’t va acudir acaba convertida en un text sencer, en una història que es tritura i muta ella a soletes i quan despertes estàs a una setmana de l’estrena amb tot per fer, demanant a ta mare que et cusa els velcros al vestit de princesa morta, perquè et siga mes fàcil el canvi a l’escena dels vagabunds de l’espai... un mussol dissecat, qui te un mussol dissecat? Nou és blanc, sí, és blanc. És net. És un cor posat en una safata (a voltes de plata i a voltes de plàstic d’usar i tirar). No és jugar a no perdre, és arriscar-se per guanyar, però no d’una manera pretenciosa, no guanyar de victòria, sinó guanyar de no ser correcte, d’anar més enllà d’una forma sincera. Fer alguna cosa nova és un atac de vertígen constant. És pensar, dubtar i decidir constantment. És exigir el dret a equivocar-te, perquè nou és aprenentatge, és avançar amb les xicotetes passes que et pertoquen –sempre es tenen problemes quan es treballa amb la pell–. Potser els espectacles novells, que no amateurs, poden flaquejar un poc tècnicament (o no), perquè els nous tenim moltes ganes, moltes, però normalment pocs mitjans. El que sí que tenen els espectacles d’Escènia és la necessitat de ser vistos, de ser valorats, jutjats, de fer riure, de fer pensar, d’emocionar o de mostrar un període llarg de vida. O potser és només la necessitat de tindre un objectiu, una meta, una excusa o un punt i final.

Obscur.

El rebombori es fa xiuxiueig i després silenci. Les palpitacions. ¡Aaah! Entra el track i la llum, progressivament, descobrix l’escenografia que has fet amb molta ajuda (que pagaràs amb sopars a casa), molt d’afecte i cinta de doble cara. I per primera vegada ix eixa paraula de la teua boca, eixa frase que mai t’eixia bé als assaigs. Per primera vegada camines fins la marca davall la calor dels focus. Per primera vegada t’escolten, et veuen. Per primera vegada riuen (no sabies si funcionaria eixe acudit, i sí, funciona!) i sobretot, per primera vegada, quan ja acabes i ixes fora espantat, suat i expectatiu veus un grapat de persones que no coneixes de res que t’abracen, et somriuen i et diuen coses precioses com que els has tocat, emocionat, que els has recordat una cosa de la infantessa, que han rist o que els has fet evadir-se durant una hora i quinze minuts. I ho diuen de veritat, perquè no tenen cap necessitat ni cap obligació. I això són coses que no tenen nom, que no es compren, que no es paguen i que sobretot no es repetixen, perquè nou perdura en el record per sempre, però evidentment, no torna a passar mai.

Abel Zamora | Oscura Teatro
ACTOR I AUTOR TEATRAL | GUANYADOR DEL PREMI DEL PÚBLIC D'ESCÈNIA 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada